Qué tufo a tabaco...

Después de lo de ayer por la noche... la letra de la canción original no tiene nada que ver con la traducción de Ana Belén, pero ambas están bien.

Piano man - Billy Joel

Its nine oclock on a saturday
The regular crowd shuffles in
Theres an old man sitting next to me
Makin love to his tonic and gin

He says, son, can you play me a memory?
Im not really sure how it goes
But its sad and its sweet and I knew it complete
When I wore a younger mans clothes

La la la, de de da
La la, de de da da da

Chorus:
Sing us a song, youre the piano man
Sing us a song tonight
Well, were all in the mood for a melody
And youve got us feelin alright

Now john at the bar is a friend of mine
He gets me my drinks for free
And hes quick with a joke or to light up your smoke
But theres someplace that hed rather be.

He says, bill, I believe this is killing me.
As the smile ran away from his face
Well Im sure that I could be a movie star
If I could get out of this place

Oh, la la la, de de da
La la, de de da da da

Now paul is a real estate novelist
Who never had time for a wife
And hes talkin with davy whos still in the navy
And probably will be for life

And the waitress is practicing politics
As the businessmen slowly get stoned
Yes, theyre sharing a drink they call loneliness
But its better than drinkin alone

Chorus

Its a pretty good crowd for a saturday
And the manager gives me a smile
cause he knows that its me theyve been comin to see
To forget about life for a while

And the piano, it sounds like a carnival
And the microphone smells like a beer
And they sit at the bar and put bread in my jar
And say, man, what are you doin here?

Oh, la la la, de de da
La la, de de da da da

...

VIDEO

Transformació isotèrmica de l'austenita

Suposem que es pot considerar la temperatura constant en el temps. Afegim que la matèria primera disponible és limitada, en el benentès que si se'n consumeix gaire més ens quedem ambsense material. I per acabar, afegim una usuaria especialment interessatda en el tema (que no TeMaA, o TeMaB). Doncs ambsense més preàmbuls, el que surt és això:

Només faltaria que el pis for verd

Gran qualitat del departament de recursos humans del sector. Desprèn (a part de líquid a T>Tamb) un carinyu innegable (bàsicament perquè la imatge no pateix sequera). Qui no disfruta i va cerdo amb això al davant? En fi (i na Fina), veig que el Sr L'Icharl no vindrà a estudiar Materials, total ja sabem que després treurà 3 punts més que la resta (i 4 més que la divisió [d'honor]), així que no cal preocupar-se... per tant ja n'hi ha prou per avui. Ah, abans de marxar (després seria 1 Poch difícil) deixo un regalet pels infinits lectors fidels: _

Qui s'anima a fer esports d'aventura?

Pala màxima molt gran, com gairebé (i moltmal) sempre. Si no us agrada (a mi tamPoch), Ningú us demanava accedir a aquesta adreça. (aquesta parida tan dolenta em sembla que és autoplagiada d'un altre post)

Bienvenido Mr Marshall

En la soledad de la noche (qué lástima...) me doy de alta al 7777 de este blog.

No soy especialmente bueno escribiendo, ya aviso. No gané ninguna edición de los juegos florales del colegio, básicamente porque hice un poema horroroso con rima disonante y estrofas de π versos que no acabó de gustar al profe de mates, y que para colmo presenté 2 años consecutivos debido a la sequía de ideas. Hubiera sido gracioso que el segundo año ganara...

De esta manera acabé mi carrera de escritor de una forma un tanto extraña, ya que nunca llegué a empezarla, y sólo la retomaba esporádicamente para las redacciones de inglés, en las que hablaba de una máquina del tiempo y cómo volvía unas horas atrás para reencontrarme con mi yo de antes, y cómo el yo de después sabía exactamente cómo reaccionaría, lo que diría, etc... en fin, ya veis que la cosa no podía llegar muy lejos.

De todas maneras, fruto de la crisis Queeniana que estoy sufriendo estos días (sin duda es culpa de Brian May y sus melodías pegajosas) y de la cual seguramente ya habéis sido víctimas muchos de vosotros, he decidido retomar el hilo perdido y narrar, en la medida de lo posible, mis últimas paranoyas antes de ir a dormir ayer por la noche. No intentéis buscarle sentido o lógica. La cosa empieza asín:

"Mi padre toca una guitarra Yamaha. Mi hermano mayor tocaba un clarinete Yamaha. Yo mismo, en su día, toqué una flauta Yamaha. Mi hermano pequeño, siguiendo la tradición, toca un bombardino Yamaha. Mi primo tiene una amoto Yamaha. Mi tío se compró una minicadena Yamaha HIFI (una minicadena que no le ponía los cuernos! Obviamente era Alta Fidelidad!). La abuela de una amiga abandonó las cazuelas de barro por un microondas Yamaha (le fue infiel a las cazuelas...). Mi profesor de música compró un carrito para su bebé Yamaha (el carrito, no el niño). Y así, en un plis, me he visto rodeado de Yamahas.

Dentro de una semana y media, me vuelvo al pueblo, a descontaminarme de la suciedad/sociedad, a sobrevivir a base de cerveza y gráciles derivados del cerdo ibérico, a bañarme en pelotas en el embalse que subministra agua a Sevilla (lo digo por si vais a Sevilla...) y en el cual hará tanto frío que se estará mejor dentro del agua que fuera, y sobretodo a tostarme, vuelta y vuelta, en la chimenea de la casa.

¿Será ésto lo que me encontraré al llegar al pueblo?

¿Será ésto lo que me encontraré al volver a Barcelona?Por cierto... esta última foto ha sido extraída del siguiente enlace. Que cada uno saque sus propias conclusiones...

http://revistes.upc.es/wiki/Cerdo

Ahora entiendo por qué no gané los juegos florales... buenas noches!

Diàleg rutinari

Hola! Volia escriure alguna cosa però no estic inspirada. Llabors he vist que al blog també hi podem penjar missatges invisibles (posant el text en blanc), però com que no se (nose = nas) que escriure....

Per això he pensat que podriem redactar algo tots junts, com una especie d'encademanent de idees.

I tant, encantat. Només que sàpigues que quedarà com que ho has redactat tu perquè ets qui ha creat l'esborrany. No cal que ho canviis. Parlant de missatges no visibles, a Ningú n'hi havia un però no era evident. He justificat (sense raonar) el meu text. No toquin el dels artres perquè necessito sentir-me (que no escoltar-me) diferent.

Cal que digui qui sóc o es nota (concretament un SOL, és a dir no dos ni tres). Per cert (i dividit per fals), es podria arreglar per a format obra de teatre, a veure si som capaços d'anar-nos parlant els uns als artres, i si pot ser sense dir-nos res, bàsicament tal i com [ràdio] estic propiciant ara mateix.

Doncs, canviant de interlocutor novament, volia oferir una càlida (temperatura de color = 500 K) benvinguda al sr. Leds go!. I animar-lo ha participar no reactivament al blog ambsense excusa quan s'acabin els examens.

Salut i força al canut!

PALA MAXIMA!! Qui sóc?

Apala&menta

En aquests dies de joia i alegria, els industrialets combinen el seu temps entre estudiar i fer el fossa (com estic fent jo ara mateix). De vegades no podem reprimir la nostra necessitat d'alliberar el nostre nen interior (especialment les embarassades...) i dediquem el temps a altres activitats (com tocar el piano després d'un examen o anar a les rebaixes quan s'hauria d'estar estudiant).

Però la desesperació s'apodera de nosaltres al tornar a submergir el cap en els apunts i veure que encara tenim molt per fer i hem perdut tot un mati.

Doncs bé, he trobat la llum (mai millor dit), i tinc un missatge per tots els que estigueu en la meva situació i que segurament ens omplirà d'esperança (i que s'escau molt en aquests dies en que els telenotícies ja comencen a avorrir-nos amb la mateixa merda de cada 4 anys)

especialment dedicat al sr Pebràs, espero que hi posi l'acompanyament musical adient

Per als que no tinguin la sort de fer aparamenta elèctrica, espero que els exàmens els vagin igualment bé, i que aviat ens poguem llegir pel bloc!

Constant de degradació

Per començar, un record dels inicis de 3r (de primària, evidentment --> com és la nostra universitat sinó?):

Evidentment i tal i com ha quedat mostrat, això és el que som i no hem deixat de ser (i pel que es veu, va en augment constant).

Ara que és època d'exàmens (segur? de Calafell? o La Pobla? i la despobla), mostrem com s'ha d'estudiar si es vol superar aquesta etapa amb èxit.

Per començar, fent-se una foto als zulos de la biblioteca aprofitant la qualitat de la il·luminació i de la càmera, i mostrant el millor d'un mateix: aspecte cuidat, afaitada recent, cabells arreglats i sobretot millor amb lentilles.

Cleo-pala

Tot seguit, compartint els béns propis amb els companys necessitats. Si el del costat no té reproductor mp3 li cedim amablement un dels dos canals i seguim estudiant sense estar pendents del que aquest fa (#):

Preferiblement, després d'una sessió de pràctiques de Transports millor no forçar la màquina per tal que no s'alterin els biorritmes:

De tant en tant és recomanable visitar altres facultats per canviar d'ambient i relaxar la ment i els sentits:

Una alimentació com cal ens ha de donar l'energia necessària i suficient per encarar la feina i fer-la a gust. És bàsic un bon ambient d'estudi, un entorn que denoti comoditat, confiança i molta tranquil·litat.

Si no durem ni cinc minuts a la biblioteca per excés de jeta, com a mínim que no ens prenguin un bon camió amb llet o un tallant amb una miqueta de flector.

Com a últim detall, millor fer feina i descansar que posar-se a escriure a aquesta franja horària. No fos cas que l'endemà ens llevéssim tard i en arribar a qualsevol biblioteca l'espai existent fos degenerat.

En fi (fa anys el mes que ve). Bon àdhuc a tots.

Qui és més feliç?

Trencaclosques

Amic invisible?

Jo més aviat diria que és enemic visible!!

Abans d'exàmens no es fa un regal així!

Doncs aquí el teniu. Us vaig dir que us posaria al corrent dels avenços que fes amb el trencaclosques. Aquell dia només em vaig atrevir a veure com es començava a desmuntar, perquè la cosa també té truc...

Aquí teniu "la cosa" muntada. Anireu rebent notícies sobre els progressos que he anat fent, ja sigui per muntar-ho com per desmuntar-ho. De fet, així tindré les instruccions per si mai se m'oblida... és a dir, si enlloc de dir-me RAMon, em dic RAMoff.

Res més, seguiu estudiant!!
Quan em trobi en un atzucac mentre ho intento muntar, agrairé qualsevol comentari de suport jeje!

Palantalons!

Aquest és encara un bloc jove, i no guanyem prou per pagar-nos les pales. Però tranquils, les nostres pregaries han estat escoltades!

Déu Nostre Senyor ens proporcionarà autèntiques pales texanes (que allà també tenen fosses) a canvi d'uns petits espais publicitaris per promocionar la seva línia de roba on destaquem els pantalons texans (d'on si no?)

Si voleu contribuir a la causa del bloc, podeu deixar les vostres dades bancàries o bé fer algun comentari per animar-ho. Òbviament, també ens podeu fer les vostres comandes de action jeans ® (amb més de 1000 unitats regalem les botes i el barret de cowboy)

I recordeu, si no porten aquest segell no són els autèntics!

PITXIRILU

La fira comercial

Al inici d’un tòrrid estiu, la família Cullera es dirigia a la mostra comercial situada al pati de l’escola Pérez Sala. Feia un dia bastant càlid per a un poble de clima temperat. Durant aquella setmana, per Sant Joan, es celebrava la Festa Major. A tot el poble es respirava un ambient festiu, al passeig dels pins es venien quadres, els nens corrien amunt i avall fent la gimcana de l’espai Escarbuix, el centre excursionista havia muntat un rocodrom a la plaça Picazo on s’hi enfilaven els joves. Però per primera vegada, hi havia una fira comercial on els venedors en els seus estands mostraven els seus productes i repartien pamflets i globus.

Quan la família hi va arribar encara s’estaven fent els últims retocs elèctrics. Al cap de poc, la música va començar a sonar animant la gent a entrar. El primer stand al que es va aturar la família era el de la pastisseria Can Petit. Al mostrador hi havia una pila de coques i brioixos que feien delir només veure. El Pera de la Cullera, el pare, va estar a punt de comprar una deliciosa coca de cabell d’àngel, però quan va veure una paradeta on venien xufles, la boca se li va fer aigua i, sense pensar-s’ho ni un moment en va comprar per tota la família.

Els altres estands de la fira van passar totalment desapercebuts per l’Albus, la filla gran, que no tenia cap interès en les puntes de coixí, ni en els braçalets o arracades ni els altres objectes que es venien. Però, quina va ser la seva sor-presa, quan va veure que hi havia un petit corral amb porquets, gallines i pollets. I amb el que li agradaven a ella els animals... tots els seus objectius i esforços es van centrar en arribar a aquella fita.
Quan, a la fi va aconseguir arrossegar als seus pares fins allà, els seus ulls es van obrir com dues taronges al veure els pollets; uns ocellets grocs amb un bec i unes potes grosses, unes plometes molt suaus i que emitien un dolç i agut “piu”, “piu”, “piu” ...

Després de una llarga discusió la família de la Cullera es va emportar el pollet cap a casa en una capseta de cartró amb forats, on apareixien, de tant de tant, unes plometes grogues.

CONTINUARÀ

Perfectat de monojudici

Senyors, benvinguts a aquesta pala de blog. Espero que els agradi, o millor dit que els permeti perdre el temps tant com el propi temps els [hi, ho] permeti.

A hores d'ara en som 4 manipulant la mateixa pàgina web, fet que lògicament constitueix una gran pala tenint en compte l'hora que és, el mes en què estem i en especial la feinada que hi ha.

Però nosartres som així.

Apa (ssejar el gos)!!